Dedicat a Pili Egea, una escriptora formidable
Hi havia una vegada un indret molt bonic, a tocar de la serra de Collserola, voltat d’alzines, pins, falgueres i roures, i molt a prop d’una població, amb nom de sant, que ha crescut molt en poc temps. En aquest llogaret i pràcticament en 2 quilometres a la rodona hi vivien diverses comunitats. Algunes d’elles amb històries difícils fruit de la seva singularitat i de la consideració que en temps anteriors es tenia d’aquesta singularitat. Aquestes comunitats: els ATAM-encs, els MORAG-ins, els ASDI –ans, i els ESTEL-encs, havien patit en altres èpoques certa discriminació, resultat de la ignorància i el desconeixement d’altres col·lectius; vivien en les seves comunitats , de forma força endogàmica i s’obrien poc als altres. En els últims temps les coses havien anat millorant i aquestes comunitats s’havien obert, formaven part del teixit social i procuraven ser presents en tots i cadascuns dels aconteixements de la ciutat.
Aquestes comunitats han compartit, entre elles, espais de lleure, de treball, de convivència, amb el més absolut respecte mutu i amb el reconeixement a la seva idiosincràsia.
En aquest territori hi havia però una comunitat molt diferenciada de les altres els Arnau Cadell-ians. Els Arnau Cadell-ians eren molt bona gent, però es trobaven en una etapa del cicle vital molt complicada, a part dels seus caps (professors, tutors, etc.) eren un col·lectiu situat entre els 12 i els 20 anys, plens d’hormones revolucionades i amb un futur incert, amb grans pressions mediàtiques sobre l’èxit, la intel·ligència i una sobrevaloració de la bellesa física. En aquesta etapa de la vida és fa difícil sortir del pensament egocèntric i aconseguir empatia amb persones que est troben molt lluny de les seves preocupacions més immediates. Per això els Arnau Cadell-ians miraven amb certa estranyesa, aquests altres col·lectius, i a no ser que per experiències properes: familiars o amics, tinguessin un contacte més directe amb aquestes persones, generalment ignoraven aquesta realitat.
En el últims temps s’havien fet força intents d’apropament, els caps d’aquests col·lectius (professionals, etc.) havien parlamentat amb els altres caps (professors) havien fet xerrades, sobre aquesta singularitat, és a dir, sobre les diferents discapacitats que afectaven a aquests col·lectius. Aquests apropaments havien tingut força èxit però calia fer un pas endavant. I un bon dia es va enviar una emissària a parlamentar i els ASDI-ans varen enviar a la Pili, ella està afectada per una paràlisi cerebral i els va semblar l’emissària perfecta: és bonica, intel·ligent i sobretot disposa d’un finíssim sentit de l’humor. La Pili va anar diverses vegades a visitar els Arnau Cadell-ians i l’experiència va ser magnifica. Van parlar sobre molts temes: de la seva afició per la literatura, de l’esforç que representa sobreportar una discapacitat, tant des del punt de vista dels temps que costa realitzar una determinada activitat, com des del punt de vista de haver de fer determinades renúncies. Les tres trobades varen ser un èxit des de tots els punts de vista: de l’apropament entre dues realitats viscudes des de posicions diferents però que no comprometien, en cap cas, la capacitat de comprendre, d’empatitzar, de trencar tòpics i enderrocar mites. Des d’aquí felicitem totes les iniciatives que reforcin aquest apropament i malgrat no sempre puguem enviar emissaris tan brillants, aquestes iniciatives serveixin per trencar les barreres entre les “comunitats” tan del nostre entorn més immediat com a nivell més global.
I vet aquí un gos ves aquí un gat aquest conte s’ha acabat. El que no hem d’acabar és amb l’esperança, el respecte a la diversitat i al reconeixement més absolut a la singularitat de persones i col·lectius. Treballarem per la cultura del canvi.